viernes, 26 de noviembre de 2010

OLIVIER HERRERA MARIN, HOMENAJE A SU PADRE OLIVIER HERRERA GRACIA Y A SU MADRE DOMITILA MARÍN PORCAR.

Estimados/as compañeros/as:

Para vuestro conocimiento y mayor difusión en la RED

En los archivos adjuntos va el prologo de Pascual Serrano al libro VIU PREN LA PARAULA en memoria de mis padres Olivier y Domitila y el artículo del Levante de Castellón sobre el III Congreso de la Memoria Histórica.

1. Hoy 26 de noviembre de 2010 es para mí un día muy especial, han trascurrido más de 62 años desde aquel 22 de abril de 1948 en que mi padre, Olivier Herrera Gracía, fue apresado viniendo de la compra con seis panes y tres litros de leche (desarmado e indefenso) por la Guardia Civil, el brazo armado de la represión del régimen franquista que actuaba siguiendo las instrucciones y ejecutando las órdenes recibidas del general Manuel Pizarro gobernador civil de Teruel ver Foro por la Memoria - El General Pizarro y el maquis turolense.

2.

3. Aquel 22 de Abril de 1948 en que mi padre fue torturado hasta la muerte, ejecutándole de una ráfaga y el tiro de gracia cuando ya estaba agonizando.

Anteayer, mi madre, su viuda, Domitila Marín Porcar, cumplió 90 años. Y hoy, en la Universitat Jaume 1º, la UJI de Castellón, en las jornadas sobre la memoria histórica y la represión de la dictadura franquista, a las 18h, se celebra un homenaje en memoria de mi padre Olivier Herrera García por su vida y su muerte y a la dura y abnegada vida de mi madre Domitila Marín Porcar, que supo defender la memoria y el nombre de su marido sin pedirle cuentas a nadie y sacó a sus hijos adelante dándoles ejemplo de honradez y trabajo, dándoles la cultura que da la libertad para SER y ser conscientes, responsables y solidarios, hoy, Domitila tiene el carne nº 1 de POETAP y es por meritos propios su Presidenta de Honor.

Voy a recitar algunos poemas siendo el eje central de mi intervención los cinco poemas que adjunto

DOMITILA

Hija del sol y la lluvia,

nieta del relámpago,

la hoz y del arado.

Eres la campesina

más dulce y linda,

valiente y digna.

Eres quién me dio

leche y sangre

para que viviera.

Eres quién me dio

amor y vida

para que creciera.

Eres el origen,

pasado y presente

de mi vida.

Eres Domitila:

Fuiste el amor

de mi padre

y eres mi amor.

Niña salvaje

tierra fecunda

agua limpia.

EN LOS OJOS

DE MI PADRE

En la habitación de mi madre,

sobre el cabezal de su cama

cuelga en la pared un cuadro

con la foto de mis padres.

De niño cuando cometía

una fechoría imperdonable

iba a hablar con mi padre,

me miraba en sus ojos.

Le pedía el temple

y fuerza de carácter,

la vergüenza necesaria

para seguir mirándole.

LA BICICLETA DE DOMITILA

Era una bicicleta negra

de mujer y de paseo

la bicicleta de Domitila.

Con ella iba los sábados

y domingos todo el día

por las masías y corrales

con una vieja romana

y dos grandes cestas

–una delante y otra detrás–

pesando el queso de oveja

que los lunes iba a vender

en el mercado de Castellón.

Domitila iba todos los días

a la finca de los abuelos;

Isabel la del Mas de Culla

y Quico él de Benafigos.

Y allí ante el Mediterráneo,

entre Sol de Ríu, la Torreta

i l’ermita de Sant Antoni.

Domitila segaba de sol a sol

la hierba que subiría a Alcalá

en el carro el tío Vicente

y le vendería su niño

al caer la noche.

Su niño recorría las calles

gritando con toda su fuerza,

cuerdas vocales y pulmones

de un niño de diez años.

!DO-NES, HER-BA TEN-DRA!

Domitila encendía el fuego

con leña seca de almendro:

daba la comida a las gallinas,

los conejos y la cerda de cría,

luego ponía la olla del día,

lentejas con tres butifarras,

sémola y pan o sopa de ajos.

Domitila, la más valiente,

de cuantas mujeres vistieron

pantalones los años cincuenta.

Pedaleó montada en bicicleta,

peleó por sus niños noche y día,

al enviarles limpios a la escuela

para darles cultura y conciencia.

Esposa, amante y compañera,

y de sus hijos madre y padre,

ella halló la fuerza y el coraje,

sacó su nervio de gata salvaje,

sus garras de pantera viuda.

EN LA TUMBA

DE MI PADRE

A mi padre Olivier

lo mataron los muertos

sin paz y sin tumba.

Y no lo mataron,

que la muerte

no mata la vida.

Admiro y amo a mi madre

por su temple y coraje,

por llorarle en silencio

sin hacerle un reproche,

por ser su digna esposa,

compañera y fiel amante,

por defender su nombre

y honrar su memoria

más allá de la muerte.

Hoy la tumba de mi padre

luce grabada una paloma

y un letrero que dice:

A Olivier Herrera García:

Al esposo, amigo y padre,

quienes hoy te guardamos

tu nombre y tu memoria.

Que a ti no te mataron,

tú fuiste más lejos.

Las balas no matan ideas.

Los muertos no matan la vida.

Siento no tener aún hecha la traducción al castellano del poema de l’ AGLA, la voy a hacer tan pronto pueda dedicarle un fin de semana.

AGRUPACIO GUERRILLERA DE LLEVANT I D’ARAGÓ

(AGLA) La Reivindicació de la Memoria Històrica

A tots els que van mori en la resistència contra la dictadura franquista

Olivier Herrera García

Que va nàixer a Vias el 28 de Maig del 1919 i el van matar el 22 d'Abril de 1948.

Al pare de qui guardo el nom i la memòria, que no vaig conèixer i sempre he estimat,

Per la seva vida i per l’amor de la seva dona, Domitila.

OLIVIER EL PARE

Vas nàixer a Vias, França i vas vindré a Espanya

al caure la monarquia i pujar la República.

Maria Àngels la teva mare et va donar la seva vida,

quant essent tu un xiquet es va pegar foc a la casa,

per salvar-te de les flames ella et va agafar en braços

i es va tirar per el balcó procurant rebre tot el cop.

Als onze anys, sent el teu pare carboner,

¿que podies tu fer? sinó fer carbó.

Al esclatar la guerra per l’amor a la llibertat,

la dignitat i solidaritat, agafaries el fusell.

En la retirada de Tremp et quedaries atraçat

protegint als companys i et farien presoner.

De la presó de Benicarló demanaren informes

a les autoritats competents d’Alcalà de Xivert.

Que no ho dubtarien en inventar-se els càrrecs

dient que tu havies segut del “Comitè de Salut”

condemnat a mort, en sis anys no veuries el sol

ni sentiries el cant de la merla al fons de l’olivar.

Sisco el de Benafigos, Isabel la del Mas de Culla,

tenien una filla bruna de sol i de lluna.

Domitila seria per tu l’aigua dolça de la pluja

la flor de l’espígol i el cant del rossinyol.

En aquells anys dos nuvis enamorats,

per casar-se en tenien prou amb un llit,

pa, aigua fresca, una taula i dos cadires.

Que en els anys de la presó les teves mans

van aprendre a treballar la fusta, la plata i l'or

i tenint la salut, l’amor i les ganes de treballar,

a Olivier i a Domitila res els tenia que faltar.

OLIVIER EL FILL

A la caseta on vivíeu a un tir de pedra

del camí del Riu i del camí d' Artola.

Va nàixer Olivier el vostre fill,

aquells anys de fred i de fam.

Allí on canten els puputs i les cigales pel dia.

Allí on canten els grills i els mussols per la nit,

Allí on el cavall rodava la mota de la sínia,

fent rodar la roda de cadufs d'aigua.

Allí va mori i nàixer:

El 22 d'Abril del 1948 Olivier Herrera García.

El 3 d'Abril del 1946 Olivier Herrera Marín.

AGRUPACIO GUERRILLERA DE LLEVANT I D’ARAGÓ (AGLA)

El 21 d'abril de 1948 arribarien a Capicorb

a la caseta on vivíeu a vora del riu

tres guerrillers de l'AGLA.

Arribarien amb els peus escaldats i la mare

els obri la porta i els dona una tassa de caldo

i una safa d’aigua calenta amb vinagre i sal.

Aquella nit a Torreblanca la Guàrdia Civil agafaria a Pedra.

I de ca Pedra a ca la Cabrera on Nacido saltaria pel corral

I ferit de bala al braç fugiria a camp traves entre els tarongers.

Nacido va fugir conscient del feia al abandonar

un matrimoni de masovers i un xiquet de dos anys

tot i tenint la sang per pujar a Tírig i anar a cal metge

on pistola en ma, li diria cura’m bé, si estimes la vida,

desprès, l’enfilaria cap els Pirineus i entraria, a França.

DESEADO

Domitila esta fent la sèmola de panís.

Eix i puja ben alt el fum pel fumeral.

Canta el gall i naix el sol

on es besen el cel i la mar.

De Torreblanca ha eixit de bon mati, José Calduch,

per dir-te el que ha passat i ha eixit la Guàrdia Civil,

davant de la Guàrdia Civil va la Cabrera,

davant la Cabrera els gossos i els fusells.

Els guerrillers s’alcen i es senten a taula

per menjar-se un plat de sèmola de panís.

A Jose Calduch que esta baixant pel riu

la Guardia Civil li fa el ¡Alto!! i li pregunta ¿On va?!!

Calduch que portava una corda a les mans

els respon sense dubtar-ho un instant

que va a fer llenya seca per el forn de casa.

Domitila sent els lladrucs eix i veu als guàrdies civils.

El cor li fa un tomb al pit, al ventre un nin li plora.

Entra corrents i avisa els guerrillers.

Fora esclata l'ordre metàl·lica.

¡Estais rodeados!! ¡bandidos!!

¡salid si teneis cojones!!

¡salid cobardes!! ¡Salid!!

¡o incendiamos a la casa!!

Ixen primer dos guerrillers disparant els seus fusells,

cent bales els busquen el cor, cauen a la porta clivellats.

“Deseado” dirigia El Guerrillero, el periòdic de L' AGLA.

I sabent que anava a morí, tira el fusell i es rendeix,

per morir matant a José Hernández de los Ríos

el comandant de la Guardia Civil de Morella

Que Deseado, aquell 22 de abril de 1948 a Capicorb,

abans d’entregar-se mans obertes i els braços en alt,

els treu l’anell de seguretat a totes les bombes de ma

que portava a damunt d’ ell penjades del cinturo.

¡VULL VEURE EL MEU MARIT!!

Ratllant el dia, tu havies pujat en la bicicleta a Alcalà

per comprar menjar, mentre a vora del riu

el foc dels fusells vessarien rius de sang.

Eixint del poble no ho sabies que mai més no veuries;

el Castell i el Campanar, el Poble, Vicenta i Pasqual.

Després de passar la Bassa, avui el camp de futbol,

entre la via del tren i la nacional 340 t'esperaven,

I et faria l’Alto!! la Guardià Civil.

Vuit fusells t’ apuntarien al pit, t'agafarien

amb sis pans i tres litres de llet i et baixarien

d’ Alcalà a Capicorb plantat a dalt d'un camió.

Al passar pels Terrers Blancs, el Forn de Calç,

la Baixada del Coll, la Mateta i el camí d’ Artola

et veurien esgarrifats els llauradors d'Alcalà.

Domitila, corria estant ja de sis mesos

per els camps de blat, corria per dir-te,

-si et veia baixar- Vés-te’n!! Vés-te'n!!

Vés-te'n!! Olivier!! que estan tots morts.

Domitila, cabells en l'aire corria i corria

més que podia amb el xiquet en braços

No hay comentarios: